Diuen ( ho dic jo també) que quan més dura és la prova més satisfacció et dóna. És cert!!
Totes les etapes al Sables són dures, però aquesta última, potser per la falta d´entrenament es preveia com la més difícil de totes:
Xerrar devant d´un munt de gent intentant explicar sensacions diferents i distants de la quotidianitat, experiències viscudes molt intensament...al cap i a la fi, una setmana molt especial de la meva vida.
No se´m presentava com una feina fàcil tot i haver avisat previament de la meva manca de vergonya, ja que una cosa és escriure-ho amagant la cara darrera del teclat i l´altra és posar-te devant de tothom sense la tecla d´esborrar comentaris absurds i parides ( cosa molt normaleta en mi), però tampoc havia de ser massa difícil ja que aquella setmana la meva vida es va reduir a una senzillesa extrema, en la qual sols havia de pensar en córrer, menjar , reposar i compartir les hores amb la meva nova familia temporal que disposava dels mateixos luxes que jo fos quin fos el seu estatus social a l´altra vida, i tot i que tenia al cap i molt el meu món real, la familia, els amics, el poble... el meu contacte amb ells es reduia a uns mails bidireccionals.
Can Planoles es va omplir i em vaig sentir molt important.
Quan finalitzada la xerrada tothom va aplaudir, aquells cops de ma destilaven sinceritat. Jo no vaig aplaudir amb les mans, però us agraia en veu baixa a tots els que vareu venir i als que haguéssiu volgut però no vareu poder, la vostra presencia i la vostra empenta. Com en els concerts, si la gent aplaudeix els músics repeteixen, jo, si no hi ha res de nou repetiré al Sables del 2009. Espero l´aplaudiment final, el necessitaré.
Al final però, tinc la sensació ( potser equivocada ) que tothom es va endur una bona impressió d´aquesta prova i de la manera com ho varem preparar la Júlia i jo.
No pretenia res més.
